Ruta 40

Arribem a Bariloche després d'una nit de bus i unes quantes hores més. San Carlos de Bariloche, nom oficial del lloc, fa olor de neu tot i que no n'hi hagi. Passejar pels seus carrers és com fer un salt en el temps, uns vint-i-cinc anys enrere, quan la gent anava a esquiar amb l'anorack que li havia deixat la veïna i els pantalons d'un cosí. Uns modelets ochenteros espectaculars. Això si, portats amb tot l'orgull dels argentins. La gent no es treu la roba d'esquí des que es lleva fins que se'n va al llit, que es noti que toquen plata. I a l'hora de sopar el forfet encara penjant de la cremallera. La mar d'entretingut d'observar.

Camí a la terminal de bus ben d'hora del matí.

Frontera entre Xile i Argentina.

Pas de muntanya pels Andes.

San Carlos de Bariloche. Orgull argentí.

Bariloche és la capital argentina de la regió dels llacs, dividida per la frontera entre Xile i Argentina. El camí per arribar fins aquí preciós, sobretot si es mira desde dins l'escalforeta d'un bus ultramodern amb servei de càtering inclòs.

Dinar típic; gnochis amb cervesa de la Patagònia.

Per fi el Pau davant d'uns fondue de formatge!

Una altra cosa no però mate el que vulguis!

La idea era fer una parada tècnica aquí en la nostra ruta cap a la Terra del Foc. Fer alguna bona caminada entre llacs i prendre aire pur, que sempre va bé i clarifica les idees. Però fa uns dies que el mal temps ens persegueix i aquí, a la pluja, se li ha sumat el vent. Així que el primer dia vam fer cas de l'argentina bebedora-de-mate-compulsiva de la recepció i vam dedicar el dia a hacer la gorda. Perquè ens entenguem, anar de xocolateria en xocolateria. I penseu que a Bariloche n'hi ha moltes, però moltíssimes! I quan ja fosquejava i amb la panxa plena vam canviar la xocolata per la cervesa artesanal del bar Konna. Un lloc 100% recomanable si algun dia veniu a parar aquí. No només per la cervesa que fan, que és deliciosa, tan la rubia com la roja com la negra, sinó també per l'ambient del lloc i sobretot pel seu propietari, un porteño d'avi català de Badalona exiliat a Bariloche i amb unes ganes de xerrar que no se les acaba.

A la Mamushcka, xocolata espessa i amarga amb bombons! Explosiu!

Una mica de patinatge sobre gel per passar la tarda de pluja.

Degustant la primera roja a la barra del Konna.

L'endemà ens vam llevar amb el típic i mundialment conegut la pluja d'ahir segur que va ser neu a dalt. Vam decidir comprobar-ho i agafar un bus de barri que amb 20 minuts et deixa als peus de l'estació d'esquí. I semblava que si, que la pluja havia estat neu i, de fet, continuava nevant amb ganes i així ho va fer tot el dia. I aquella neu s'havia d'aprofitar! Ara jo podem dir allò que queda tan pijo de dir: osea que aquest estiu hem estat esquiant a Argentina.

Al location de peu de pista.

En procés de congelació telecadira amunt.

Però no ens aturem aquí, continuem cap al sud. Aquest cop cap a El Calafate, a unes 30 hores de bus. De moment ja en portem unes nou i tres pel·lícules i no podem dir que se'ns estigui fent pesat, tot el contrari! Al mati el bus ha hagut de posar les cadenes, hem parat a xerrar amb els que llencen la sal a la carretera, hem voltejat enormes llacs, rius i muntanyes nevades i ara mateix sembla com si atravessessim l'estepa russa.

A estones la carretera s'ha d'intuir.

El nostre conductor analitzant la situació amb els senyors de la sal.

RN40 cap el sud. Voltejant llacs.

RN40 enmig de la neu.

RN40 desèrtica.

Fent-se de dia en ruta. Rio Gallegos: 9:45 am.

Publicat amb Blogsy

Flor

Banys Arabs, Girona, juliol 2006

Com dues gotes d'aigua

 

Foix, França, abril de 2006 

Forn Ibèric

 
Collserola, març de 2005.